miércoles, 28 de noviembre de 2012

Cant IV, Josep Carner

Cant IV
Ni el pèlag que s'abissa ni el vent ja no em fan nosa.
Mon seny en la fosca reneix.
Ja só dins una gola més negra, millor closa;
i crec, dins el ventre d'un peix.
 
S'han esvaït, d'una bocada a l'embranzida,
ma petitesa, mon esglai.
Re no em distreu, dubte no m'heu, desig no em crida:
Déu és el meu únic espai.
 
Vaig, d'una empenta, sota la rel de les muntanyes
o só llençat, d'un cop rabent,
a l'aigua soma: allí va dibuixant llivanyes
l'estel en l'escata batent.
 
Déu juga. Déu ens tira lluny i mai no ens llença.
Canto son nom amb veu igual,
orb, doblegat, com esperant amb naixença
dins la cavorca sepulcral.
 
Al manament de Déu neguí les meves passes.
-- Qui et fos -- vaig dir-li -- inconegut! --
Per'xò sóc en les ones, car elles, jamai lasses,
de fer i refer tenen virtut.
 
Ell en l'abís de tot sement mon cos embarca
perquè hi reneixi per a Ell.
I jo hi só refiat com Noè en la seva Arca
i Moïsès en el cistell.
 
Oh lassos peus, oh mes cansades vagaries,
no m'haveu dat sinó dolors.
Sense l'angoixa ni la càrrega dels dies
com el nonat sóc a redós.
 
I si el meu seny priva de signes il·lusoris,
dins l'ipossible visc ardit.
I un dia, en llur follia, els savis hiperboris
diran que aquest peix no ha existit.
 
(Nabí)
 
 
Comentari:
 
Abans de tot, hem de saber que aquest poema tracta sobre el mite Bíblic de Jonàs. Jonàs, fuig de Javhé, el seu profeta, que va predicar a Ninvé, i Jonàs s'escapà en una barca de mariners. Aquests el van tirar al mar i se'l va menjar un animal marí.
 
Res no li fa nosa, i ara què està en un lloc tancat i fosc, el fa pensar. No desitja res, ja que Déu està amb ell.
Va des de l'arrel de les muntanyes, fins al punt més alt.
Déu està en tot moment i fa que tingui esperança.
Diu que no sap qui és Déu; l'única cosa que sap és què està al mar.
En l'abisme, el seu Déu, hi posa una llavor perquè reneixi; ell hi confia.
Està cansat i es queixa de que li fa mal tot el cos, ja que està en una posició com un nadó dins el ventre de la seva mare.
Diu que si pensa en coses il·lusionaries, serà enganyat i potser es pensen que mai ha existit.
 
Nabí, és un reflex del caràcter de l'autor. Reflexa la condició d'aquest poeta-profeta d'acord amb la tradició que paral·lelament desenvolupa el postsimbolisme, especialment pel que fa a la idea del poeta com a ésse individualitzat i solitari, triat per una determinada missió, content de ser diferent dels altres i d'estar en un pla superior, però alhora, sotmès als problemes que tot això comporta.
 
Aquest poema està format per vuit quartets. Fent una cesura, els versos parells són alexandrins i els senars octasíl·labs, excepte alguns que són de 7 o 9 síl·labes (senars) o de 13 síl·labes (parells). La rima és consonant i d'art major; ABAB CDCD EFEF GHGH IJIJ KLKL MNMN OPOP.
Podem trobar dues comparacions: "I jo hi só refiat com Noè en la seva Arca i Moïsès en el cistell" i "Sense l'angoixa ni la càrrega dels dies com el nonat sóc a redós".
 
 
Paraules que no hem entès:
- Llivanyes: esquerdes
- Lasses: cansades
- Sement: llavor
- Redós: posició del nadó dins el ventre de la mare
 
 
Marta Valls
 
 
 

Bèlgica, Josep Carner


Bèlgica

Si fossin el meu fat les terres estrangeres, 
m’agradaria fer-me vell en un país 
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís, 
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres 
guarnides d’arços, d’oms i de pereres; 
viure quiet, no mai assenyalat, 
en una nació de bones gents plegades, 
com cor vora de cor ciutat vora ciutat, 
i carrers i fanals avançant per les prades. 
I cel i núvol, manyacs o cruels, 
restarien captius en canals d’aigua trèmuls, 
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.



El poema Bèlgica pertany al llibre de Llunyania (1952) de Josep Carner.

Mètrica

El poema consta de quatre estrofes els versos de les quals són, la majoria, alexandrins excepte alguns que són decasíl·labs o octosílabs.

La rima és alternada en consonant i asonant.

Parafraseig

El tema principal del poema és el desig de Carner de que Catalunya fós com Bèlgica i poder viure-hi tot el que passa a Bèlgica.
Per una altra banda, és una oda a Bèlgica.

- Primera estrofa

Fa referència i descriu el paisatge, els carrers i la gent.

- Segona estrofa

Catalunya està afectada per la guerra, cosa que canviaria per la tranquil·litat de Bèlgica, esmenta que la gent fós hospitalària i s’entendrís per la cultura i per les coses en general i que les coses fòssin autèntiques, de la terra.

- Tercera estrofa

Segueix parlant del paisatge, però també comenta alguns sentiments que possiblement sentiria i que enmig de tothom, viuria sol, pero acompanyat.

- Quarta estrofa

Per acabar li dóna importància al jardí, el qual està arreglat, amb un brollador d’aigua amb peixos i els nens s’hi atansarien.

La vida incerta, Josep Carner

La vida incerta

El riu s'emporta en fulles fatigades
botí flairós que broda son setí.
Ve el sol roent, després les maltempestades;
després, es farà gebre el serení.
 
¿L'abril encara tornarà a ma cleda
guarint de xiscles? I, en florint els sots,
¿deixaré pel cucut en la verneda
el caliu d'argelagues i capçots?
 
O bé en l'hivern, quan, l'alta nit vinguda,
el cremallot, per son esglai batut,
mori en espeternec, i, mai planguda,
xiuli per un forat la solitud;
 
quan buits camins arribin a cruïlla
sense petjades a bescanviar,
i a lloc gras, vermenós, corri la guilla
i deserti les serres el senglar,
 
¿me n'aniré tot sol, no vist rodaire,
closos els ulls com per al dolç dormir,
sense plany de la terra ni de l'aire,
vers una primavera sense fi?

(La primavera al poblet)
 
Comentari:
 
Aquest poema de Josep Carner, ens parla de la primavera. Una primavera fugaç i passatgera, on els seus paisatges es converteixen en escenes humanes. La fi de la primavera, ens incita a la preocupació pel tema de la mort; per això l'últim vers "una primavera sense fi", ens vol dir que no voldria que hi hagués la mort.
 
A La primavera al poblet, Josep Carner agreuja el seu treball estilístic i el seu llenguatge, per tal de transmetre l'emotivitat desitjada. Ens parla de la primavera d'una manera escurpolosa, amb molts matissos per oferir sempre una visió completa de les impressions d'aquesta primavera. Ho fa amb una perspectiva del "jo poètic", que caracteritza la maduresa de Carner.
 
El poema consta de cinc estrofes amb quatre versos i són decasíl·labs. És d'art major i la rima és consonant en els versos senars i assonant en els parells; ABAB CDCD EFEF GHGH IJIJ.
Utilitza preguntes retòriques i podriem dir que hi ha el tòpic literari del "tempus fugit".
 
 
Paraules que no hem entès:
 
- Setí: origen incert
- Cleda: fet amb llistons de fusta
- Esglai: por


Marta Valls

Cor fidel, Josep Carner


Cor fidel

A una dolor que va al dellà del seny
fa només l’Impossible cara tendra.―
El pur palau esdevingué pedreny:
els murs són aire, el teginat és cendra.

I, lladre d’aquest lloc desposseït,
palpant, caient, a poc a poc alçant-se,
el descoratjament roda en la nit,
rapisser del record i la frisança.

Jo sé d’on ve l’inesgotable foc
que animarà la morta polseguera.―
Veig l’últim monument en l’enderroc.

Jo pujaré, sense replans d’espera,
cap al camí de l’alba fugissera
pel tros d’escala que no mena enlloc.


El poema Cor fidel  pertany al llibre de Llunyania (1952) de Josep Carner.

Mètrica

És un sonet de quatre estrofes, els dos primers de quatre versos i els dos últims de tres versos. Els versos són decasíl·labs, de rima consonant (ABAB CDCD EFE FFG).

Parafraseig

Josep Carner s’imagina la pròpia mort sense haver tornat a Catalunya i això li dol, però això no treu que no li agradi el seu ofici i la seva vida a Bèlgica.

- Primera estrofa

L’autor sent un fort dolor per estar lluny de la seva terra, Catalunya.

- Segona estrofa

Està a un lloc desconegut i li fa por l'obscuritat en la qual viu, a causa del seu exili.

- Tercera estrofa

Manifesta que sap perfectament on és, i quan morirà.

- Quarta estrofa

Ell sap on és el camí de tornada, però alhora també sap que aquest camí no el durà enlloc.

jueves, 27 de septiembre de 2012

Anàlisi dels personatges

- Saïd: és el capità del vaixell corsari. L'odi que els hi te als cristians li ve de petit que com a morisc expulsat, va patir els assassinats dels seus pares. Però aquest odi no l'impedeix enamorar-se de Blanca, una de les cristianes que te presoneres.

- Blanca - és cristiana d'ànima pura, sense mare i amb un pare protector que des de sempre l'ha tingut vigilada. Al conèixer la veritable història de l'expulsió dels moriscos sent compassió per ells i vergonya cap als seus. S'enamora del capità corsari, Saïd.

- Carles - és el pare de Blanca, un home cristià, ric i vell. Va tenir molt a veure amb l'expulsió dels moriscos.

- Ferran - és el cosí de Blanca, i el patró del vaixell cristià que ha estat atacat pels corsaris. Se'l veu un home valent.

- Joanot - ell no és un morisc, havia estat cristià però va renunciar.

- Hassèn, Malek, Osman i Mahomet - són els corsaris del vaixell a les ordres de Saïd. Tots ells també van ser expulsats.

Parafraseig acte I, Mar i Cel

Aproximadament durant la meitat del segle XVII, en un vaixell de corsaris algerians, hi estan segrestats un grup de nobles cristians que havien sortit en vaixell des de Palma.
Els cristians, havien estat tancats pels pirates en un camarot del vaixell. En aquest botí hi havia Carles, Blanca, filla de Carles, Ferran, cosí d’aquesta, entre d’altres. Els corsaris, volien a les dones per utilitzar-les i jugar amb elles. Un cop, quan els pirates estaven aprofitant-se de les dones, va arribar el capità dels algerians, Saïd. Blanca, com el metge de Saïd va morir, va haver de curar-lo. Mentre el capità dormia, la noia el va intentar matar, però just en aquell moment va entrar un pirata que evità que el matés. Després d'estar discutint, ell li explicà la seva història; la història de perquè va acabar sent pirata. En aquell moment, es va despertar un petit sentiment entre ells dos.
Ella enfadada perquè no entenia perquè van ser expulsats els musulmans de casa seva, torna amb els altres i replicà el per què al seu pare.