DeleteFIX photo

Me he descargado este programa para recuperar las fotos de mi camara, ya que las habia perdido y de momento se han recuperado. Antes por eso, debo de hablaros del programa. En primer momento he confiado y me he descargado el programa DeleteFIX photo, se me han recuperado unas 1000 fotos y ahora me pide un codigo. Todo está por ver si sirve el programa! :)
http://es.cimaware.com/main/products/deletefixphoto.php

La galerna i el llamp..., Màrius Torres

La galerna i el llamp, el torb i la tempesta,
sobre l’ample terrer l’han combatut a ras.
- La flor de l’esperança, minúscula i tenaç,
color dels nostres somnis, únicament hi resta! -

Entre les runes, sobre els fogars extingits,
enlaira el seu perfum, secret com la pregària;
i pella poc a poc, viva mà solitària,
els quatre rastres dels cavallers maleïts...

Car tan profundament la seva arrel s’allarga
que floriria encara si aquesta terra amarga
un dia fos coberta d’una crosta de sal.

Però l’alè de Déu novament hi circula!
I, granant en silenci les espigues del mal,
ella traurà forment del jull i la cugula.

1a estrofa - Després d’una destrucció apareix l’esperança, representada en una flor petita i constant.

2a estrofa - Aquesta esperança es va escampant i poc a poc va curant les ferides.

3a estrofa - Per difícil que sigui una situació l’esperança sempre hi serà i és l’últim que es perd.

4a estrofa - Malgrat tot, aquesta terra donarà fruit

És un sonet composat per dos quartets i dos tercets. Tots els versos són alexandrins (12 síl·labes), alguns combinats amb cesura 6+6.

ABBA/CDDC/EEF/GFG

Presència, Màrius Torres

Com si les teves mans sobre els meus ulls, encara
poguessin, com antany, aturar-se amb amor,
em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls. Sonor,
el teu record es mou en la penombra clara...

Torno a sentir els teus passos allà lluny, en la llum.
En mesuro, amb el to i el ritme, la distància.
Ara t'atures, prop. Aspiro, rosa rància,
una ràfega ardent del teu antic perfum!

Els records, els sentits, tota la meva vida,
callen, davant l'angoixa vigilant de l'oïda
que et persegueix en el silenci on et reculls.

Si ara estengués els braços en el fosca, podria
agombolar-te encara, somni de cada dia.
Però ja no hi seràs quan tornaré a obrir els ulls.

En aquest poema, Màrius Torres fa present el record passat d’una noia.

1a estrofa - Diu que quan la recorda tanca els ulls així és com si hi fos allà.

2a estrofa - Nota que està lluny, però la va sentint i fins i tot li ve un record de la seva olor.  

3a i 4a estrofa - Tot i semblar-li que és allà i inclús imaginar-se que la pot abraçar, se’n adona de que quan torni a obrir els ulls no hi serà.

El sonet està composat de quatre estrofes, dos quartets i dos tercets.

Tots els versos són alexandrins (12 síl·labes), alguns combinats amb cesura 6+6.

ABBA/CDDC/EEF/GGF

Anàlisi d' "Al present" de Màrius Torres

Aquest poema forma part de la segona etapa de l’obra de Marius Torres,mentre ell es trobava al Sanatori de Puig i d’Olena, on va residir fins la seva mort set anys més tard a causa d'una tuberculòsi.

Comença amb una comparació d'ell i Déu en el moment d'adreçar-se davant del present, és a dir, compara el que Déu fa davant l'eternitat i el que fa ell davant el prensent.

 

L’autor es dirigeix a Déu ja que busca trobar-li sentit a la vida. El temps li produeix una gran angoixa emocional. En aquest poema es reflexa l’autor, en una situació entre la vida i la mort en el sanatori, en relació a l'eternitat, el que busca es recordar per sempre els últims moments de vida que li queden, i viure la vida al màxim. Utilitza un jo líric que és alliberat del passat i enlluernat pel futur i només pot aspirar a l’instant present. La reflexió bàsica del poema està basada en la importància del present i el que suposa per l'autor.

Es tracta de un sonet a la Italiana, que per tant són, dos quartets i dos tercers de versos alexandrins amb cesura separant dos hemistíquis amb sis síl·labes a cada un. La rima és consonant i rima: ABAB CDCD EEF GGF.

Anàlisi d' "Abendlied" de Màrius Torres

El títol del poema significa "cançó de vespre" cosa que ens situa en un clima pròpi de Màrius Torres: el de la música i amb un referent temporal del moment exacte en que s'acaba el dia. És un poema que expressa allò subjectiu i interior.

Al principi, fa referència a la tardor tot fent una descripció pictòrica i visual dels elements de la posta de sol al mes de novembre. També ens parla d'un paisatge ventós quan diu " posa una mica d'or a les ales del vent". Totes aquestes descripcions, estan lligades al simbolisme que utilitza Torres i per tant influència de Baudelarie. Les descripcions que fa estan relacionades amb l'estat anímic del propi autor, ja que a causa d'una malaltia, li queda poc temps de vida i ell relaciona aquesta etapa de la vida amb la tardor; ell però, voldria viure a la primavera de la seva vida.
El vers "o tarda clara de novembre!" fa una reflexió referint-se altre cop a que al igual que mor el dia, acaba morint tot.

El poema està estructurat en 3 estrofes de 6 versos cada una, els quals la majoria són octosíl·labs, decasíl·labs i dodecasíl·labs tot i que hi ha l'antepenúltim i el peúltim que són de 13 sil·labes
Els versos més llargs dodecasíl•labs tenen cesura i per tant 6 síl·labes a cada hemistíqui, tot i que no coincideix exactament amb algun signe de puntuació. La rima és assonant, d'art major en la majoria i rima: ABABBA CDCDdC EEfFGG

Cant IV, Josep Carner

Cant IV

Ni el pèlag que s'abissa ni el vent ja no em fan nosa.

Mon seny en la fosca reneix.

Ja só dins una gola més negra, millor closa;

i crec, dins el ventre d'un peix.

 

S'han esvaït, d'una bocada a l'embranzida,

ma petitesa, mon esglai.

Re no em distreu, dubte no m'heu, desig no em crida:

Déu és el meu únic espai.

 

Vaig, d'una empenta, sota la rel de les muntanyes

o só llençat, d'un cop rabent,

a l'aigua soma: allí va dibuixant llivanyes

l'estel en l'escata batent.

 

Déu juga. Déu ens tira lluny i mai no ens llença.

Canto son nom amb veu igual,

orb, doblegat, com esperant amb naixença

dins la cavorca sepulcral.

 

Al manament de Déu neguí les meves passes.

-- Qui et fos -- vaig dir-li -- inconegut! --

Per'xò sóc en les ones, car elles, jamai lasses,

de fer i refer tenen virtut.

 

Ell en l'abís de tot sement mon cos embarca

perquè hi reneixi per a Ell.

I jo hi só refiat com Noè en la seva Arca

i Moïsès en el cistell.

 

Oh lassos peus, oh mes cansades vagaries,

no m'haveu dat sinó dolors.

Sense l'angoixa ni la càrrega dels dies

com el nonat sóc a redós.

 

I si el meu seny priva de signes il·lusoris,

dins l'ipossible visc ardit.

I un dia, en llur follia, els savis hiperboris

diran que aquest peix no ha existit.

 

(Nabí)

 

 

Comentari:

 

Abans de tot, hem de saber que aquest poema tracta sobre el mite Bíblic de Jonàs. Jonàs, fuig de Javhé, el seu profeta, que va predicar a Ninvé, i Jonàs s'escapà en una barca de mariners. Aquests el van tirar al mar i se'l va menjar un animal marí.

 

Res no li fa nosa, i ara què està en un lloc tancat i fosc, el fa pensar. No desitja res, ja que Déu està amb ell.

Va des de l'arrel de les muntanyes, fins al punt més alt.

Déu està en tot moment i fa que tingui esperança.

Diu que no sap qui és Déu; l'única cosa que sap és què està al mar.

En l'abisme, el seu Déu, hi posa una llavor perquè reneixi; ell hi confia.

Està cansat i es queixa de que li fa mal tot el cos, ja que està en una posició com un nadó dins el ventre de la seva mare.

Diu que si pensa en coses il·lusionaries, serà enganyat i potser es pensen que mai ha existit.

 

Nabí, és un reflex del caràcter de l'autor. Reflexa la condició d'aquest poeta-profeta d'acord amb la tradició que paral·lelament desenvolupa el postsimbolisme, especialment pel que fa a la idea del poeta com a ésse individualitzat i solitari, triat per una determinada missió, content de ser diferent dels altres i d'estar en un pla superior, però alhora, sotmès als problemes que tot això comporta.

 

Aquest poema està format per vuit quartets. Fent una cesura, els versos parells són alexandrins i els senars octasíl·labs, excepte alguns que són de 7 o 9 síl·labes (senars) o de 13 síl·labes (parells). La rima és consonant i d'art major; ABAB CDCD EFEF GHGH IJIJ KLKL MNMN OPOP.

Podem trobar dues comparacions: "I jo hi só refiat com Noè en la seva Arca i Moïsès en el cistell" i "Sense l'angoixa ni la càrrega dels dies com el nonat sóc a redós".

 

 

Paraules que no hem entès:

- Llivanyes: esquerdes

- Lasses: cansades

- Sement: llavor

- Redós: posició del nadó dins el ventre de la mare

 

 

Marta Valls

 

 

Bèlgica, Josep Carner

Bèlgica

Si fossin el meu fat les terres estrangeres, 
m’agradaria fer-me vell en un país 
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís, 
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres 
guarnides d’arços, d’oms i de pereres; 
viure quiet, no mai assenyalat, 
en una nació de bones gents plegades, 
com cor vora de cor ciutat vora ciutat, 
i carrers i fanals avançant per les prades. 
I cel i núvol, manyacs o cruels, 
restarien captius en canals d’aigua trèmuls, 
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.

El poema Bèlgica pertany al llibre de Llunyania (1952) de Josep Carner.

Mètrica

El poema consta de quatre estrofes els versos de les quals són, la majoria, alexandrins excepte alguns que són decasíl·labs o octosílabs.

La rima és alternada en consonant i asonant.

Parafraseig

El tema principal del poema és el desig de Carner de que Catalunya fós com Bèlgica i poder viure-hi tot el que passa a Bèlgica.

Per una altra banda, és una oda a Bèlgica.

- Primera estrofa

Fa referència i descriu el paisatge, els carrers i la gent.

- Segona estrofa

Catalunya està afectada per la guerra, cosa que canviaria per la tranquil·litat de Bèlgica, esmenta que la gent fós hospitalària i s’entendrís per la cultura i per les coses en general i que les coses fòssin autèntiques, de la terra.

- Tercera estrofa

Segueix parlant del paisatge, però també comenta alguns sentiments que possiblement sentiria i que enmig de tothom, viuria sol, pero acompanyat.

- Quarta estrofa

Per acabar li dóna importància al jardí, el qual està arreglat, amb un brollador d’aigua amb peixos i els nens s’hi atansarien.